N'ESCLARMONDE D'ALIÓ, L'ENIGMÀTICA SENYORA CÀTAR
Després d'aquesta explicació preliminar, puc ja parlar de la misteriosa N'Esclaramonda d'Alió a qui no s'ha pas de confondre amb la que fou una molt capacitada i erudita comtesa de Foix, aquella que en ser vidua assolí la màxia categoria de "Perfecta" dins la religió càtar. Aquella dama vídua fou la Gran Esclarmonde, (Esclaramunda de Foix), si bé en aquest breu escrit jo només em referiré a una neboda seva que es deia N'Esclarmonde d'Alió. Vaig escriure fa molts anys:"La Verge de Solsona, tresor càtar" i el vaig dipositar a l'Arxiu Comarcal de Solsona. És un manuscrit meu que seguirà inèdit, el qual l'estudia a fons, en ser tot dedicat al tema del tresor càtar. Per exempe, anticipo ara que dins Montsegur, just abans de la seva dramàtica rendició, hi van conviure un total de cinc dones que es deien Esclarmonde.
ESCLARMONDE FOU UN NOM INICIÀTIC DURANT SEGLES
Per demostrar que la Gran Esclaramonda fou realment considerada heretge càtar, em remeto a la carta en la qual el rey Jaume I la nomenà herética, en retornar-li, amb el permís de l'inquisidor Pere de Cadireta, les propietats al seu fill Guillem de Son (actualment un castell francès enrunat): "...Esclarmunde, mater tua, heretica sic perfecta...". Fou escrit així mateix a Lleida el dia 5 de juliol de 1264 (ACA, Reg. Can. Vol. II,f.194).
Els estudiosos del catarisme van demostrar que foren un total de quatre càtars (de tres se'n sap el nom) el que van treure secretament quelcom de Montsegur la darrera nit abans de retre's als creuats. És enigmàtic allò que podía ser, pel fet que dies abans els càtars ja havien tret del castell llurs tresors materials carregats en albardes a l'esquena d'ases, per la qual cosa gairebé tots els investigadors que no són de Solsona, per força sospiten que aleshores allí podria haver estat llevat del castell de Montsegur nogensmenys que el Sant Grial, la relíquia idealitzada que inspirà cents de "llibres de cavalleries" a l'Edat Mitjana. De fet, com més temps passa especulen més i més encara envers aquesll misteri. Però és diferent quan es disposa de la clau, i li són familiars els cognoms dels nobles de la comarca de Solsona que durant el segle XIII hi foren implicats. En el decurs de la meva vida he recollit gairebé un centenars de noms de nobles senyores, i altres joves dones, que foren batejades Esclaramonda. Esbrinant llurs families es pot esbrinar que fou un nom càtar generalitzat que signifia "la que esclareix el món". Llevat de la mitja dotzena de priores que van succeir-se en el govern (o desgovern) del monestir de Santa María d'Elins, a la vall de Pallerols (Alt Urgell, col.lateral a la vall de Castellbò), vaig obrir una fixa per cadasquna de les Esclaramondes que van viure entre Toulouse del Llenguadoc i l'illa de Mallorca, on una N'Esclaramonda fou reina en haver-se casat amb el fill del rei Jaume I, qui a més posteriorment heretà diverses comarques de la Catalunya ultrapirenenca. Casualment la més antiga de totes les Esclaramondes que vaig localitzar va neixer a Callús (comarca del Bages) l'any 1155.
La primera i segona donacions que se coneixen fetes a la negra imatge de la Mare de Déu del Claustre que es venera a l'actual catedral de Solsona, són datades els mesos de gener i maig de l'any 1248. Val a dir que en trobar-se al pou aquella tan futurista imatge de la Mare de Déu, bellísima per haver-se treballat com si l'escultor Gilibertus fós en realitat un orfebre, desde feia molts anys a l'església ja era venerada una típica talla de fusta representant a Maria i el seu diví Fill, la qual era semblant a les tosques imátges de la zona sud dels Pirineus. Així doncs, per tal de moure la que era titular caldria un temps. Mentre no fou possible, la milagrosa imatge de pedra de color rojenc fosc, ocupà un discret lloc dins una simple capella a prop del pou de la seva aparició.
La imatge d'una regia senyora asseguda portant el seu fillet força crescut, a la falda quan li seguim els trets artístics i les circumpstàncies històriques, ha de ser la reliquia càtar que assolí ser salvada nogensmenys que per N'Esclaramonda d'Alió, que sembla que anava cada día a subministrar avituallaments al assetjats dins el castell de Montsegur l'any 1244.
Mercès a Esclaramonda i al comte Roger IV de Foix-Castellbò y Cerdanya, (que era a més a més, el suprem princep Nasi dels jueus per ser familiar del comte Trencavel de Carcassona), en arribar la imatge a Solsona fou amagada al pou vora l'església romànica de Santa Maria, d'on tan bon punt fou possible, els mateixos personatges que eren confabulats en el secret, urdiren que fós miraculosament extreta del seu amagatall i li fós restituida la seva dignitat. Ben depressa la imatge va gaudir de la més efectiva protecció i a més a és rebé moltes donacions dels nobles pro-càtars que l'estimaven i veneraven més del que avui nosaltres sóm capaços d'imaginar. Ells sabien, per exemple que la pedra inicialment policromada com totes les imatges, s'havia ennegrit pel fum de les coves on els fidels càtars en ser acossats per parelles es llençaven voluntariament a les fogueres enceses en retre-li rituals (endura).
ELS PROTECTORS DE LA MIRACULOSA IMATGE DE LES CLAUSTRES
Tota la ciutat de Solsona es convertí en discret refugi eventual dels càtars (actualment els considerariem simplement lliure-pensadors) que assoliren escapar del sud de Fança, tal com consta als: "Documents en Vulgar dels segles XI, XII i XIII de la Seu d'Urgell". Exactament a la línia 77 es llegeix clarament que Solsona fou un "Niu de càtars". És el pergamí número XV, el qual a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona vaig adonar-me que també el paragraf s'inclou al llibre: BIBLIOGRAFIA FILOLÒGICA DE LA LLENGUA CATALANA, (Ed. 1913). A la p. 242 (i a la nota nº 50 de la p. 260) consta que Rubert de Solsona féu costat al bastard que es deia de malnom Lupus de Foix (el seu cognom veritable fou B. d'Orsans), i R. De Sabartés l'any 1246.
L'esmentat Llop de Foix, que era germanastre d'Esclaramonda de Foix (s'han conservat llegendes d'ambdòs de quan eren xics). Llop fou de fet el gran heroi de la resistència contra els creuats, però allò més interessant és que també se'l troba signant un acord amb els nobles solsonins. Val a dir que posteriorment a Solsona es feren més confabulacions, si bé que sempre molt encobertament, i sospito que fou possible mercès a la mot noble nissaga dels Cap-de-Porc de Solsona. (Hi consta també un membre d'aquesta família entre els darrers defensors del castell de Montsegur l'any 1244). Els defensors del castell foren veritables herois espirituals, i 200 d'ells després de la rendició foren cremats amb tota la conformitat del món, en no avenir-se a renegar de llur símbol i de llur fé. Ells no cercaren llur transcendència -que és l'elevació des de la condició humana a la vida eterna en el si de les forces divines-, sinó tan sols fer palesa una creença il.luminadora.
Els càtars i llurs nobles fautors occitans, just un mes després de retre's els defensors de Montsegur l'any 1244, van acordar fer una estranya treva amb el Bisbe d'Urgell (que durant décades habitava a Olius del Solsonès, per por als Foix-Castellbò), i això sería molt estrany si no s'admet el valor simbòlic de la imatge, atès que sempre abans s'havien barallat. Els representava el comte de Foix, Roger IV (que era també vescomte de Castellbò i de la Cerdanya), signant aleshores Bernat d'Alió ensems amb Ramon de Josa (p. 168 de l'original esmentat). És molt interessant el fet que el bastard Lupus de Foix, germanastre d'Esclaramonda, i cap de la resistència càtar, es presenta signats els documents com un substitut dels fiadors, per si un cas fallés qualque garant.
Per altra banda, també l'investigador Lladonosa confirmà que el catarisme es popularitzà en el decurs dels segles XI-XII entre Andorra i Berga,a la seva Historia de Lérida (Vol. I, p. 355). Diu que van arribar fins a la comarca del Solsonès, y potser sigui aquesta l'explicació del per què l'esmentada comarca, de 1001 km2., té un semblant nombre de masies disperses.
La veneració de la imatge (que els càtars li deien "Mani") va reeixir titular de l'església de Solsona molt aviat pel fet d'atribuir-li el gran miracle de salvar un infant caigut al pou. Obviament era definitiu, si bé que cal mesurar bé l'esforç particular de la mitificada dama N'Esclaramonda d'Alió -aleshores ja vídua de Bernat de Son, quina branca de descendents catalans fou estudiada Mn. A. Bach.
N'Esclaramonda d'Alió (Llo de Cerdanya, a 7 km. d'on neix el riu Segre), fou la noble -i aleshores jove- proveidora secreta de l'avituallament als càtars ressistents del castell de Montsegur durant el molt llarg setge. Ella era la senyora del castell més proper a Montsegur i tingué el valor, i l'organització, per a garantir als fidels dualistes càtars que llur símbol de l'Amor arribaria a Solsona, per tal de ser amagat al pou, vora el qual s'hauria de construir el claustre de Santa Maria a finals del segle XIII. Tant ella com la seva família Foix-Castellbò, restaren compromesos a posar en bones mans les fortunes que el s'hi confiaren els co-religionaris i nobles occitans empresonats o morts. Solsona s'esdevingué molt i molt rica!. Els seus col.laboradors més directes foren els nobles Vilaró, Senyors de Llanera, i els nobles Cap de Porc, quina família apareix durant un segle, lligada tant al monestir de Solsona com al Llenguadoc (Sur de França).
Tot seguit donaré arguments per defensar la meva molt colpidora opinió envers una possibilitat may considerada pels solsonins que em precediren. Fent història, l'any 1244, en retres els defensors del castell de Montsegur al francesos que els assetjaven, abans de sortir del seu castell assoliren salvar els màxims símbols de la seva fe, allunyant-los secretament, essent el principal d’ells la imatge de pedra esculpida en art romànic, la qual miraculosament també assolí ser nomenada patrona de Solsona, una vegada fou regenerada per representar a la Verge María amb el seu Fill. Amb aquella imatge, que els càtars li deien "Mani", també van poder salvaguardar altres tresors espirituals, essent el més famòs d'ells el nomenat "Llibre de l'Amor", el qual justament deixà de ser referenciat després d'aquell any 1244. Segons era creença dels més purs del càtars heterodoxes, es tractà d'un evangeli molt especial en haver estat escrit pel mateix Jeús de Natzaret. Segons la investigadora Kathleen McGowan, que a partir de la seva novela "L'Esperada" va dedicar una trilogía al llinatge del rey David després que es refugiaren al sud de França, aquell llibre exposava ensenyançes envers el veritable Amor, al cual text s'hi van afegir dos anexes: "Les Profecies de la filla de Maria Magdalena", seguit d'"Els Fets dels Apòstols".
A la cripta de la catedal de Solsona, sobre la qual durant la juventud del noble templer Arnau de Torroja s'hi va construir l'actual temple Gòtic, tal vegada hi fossin amagats altres vestigis del passat, a més a més de les despulles dels comtes d'Urgell que hi son sebollits. Debades jo he demanat sempre que la cripta es fes accessible, atès que hi podria haver-s'hi amagat qualque pergamí trascendental, capaç d'esclarir conceptes bàsics d'unes creences mal conegudes. Potser es vol evitar fer l'excavació precisament en temer la controversia que alguna troballa podria desfermar. Sigui com sigui, cercar a fons allò que hi ha dins aquell sagrat espai soterrani sellat, posarí fi també a tota mena d'especulacions y sospites;...perque hi són malgrat que les ignorin els eclessiàstics, sempre exessivament respectats per llurs feligresos y per aquest motiu desconeixedors de moltes coses.
Atès que tenien molts diners, els fidels de la Mani de Solsona no van trigar massa a retornar-li a la imatge ultrapirinenca la més digna veneració religiosa possible. Esclaramonda d'Alió, inicialment fugitiva, fou protegida pel comte Galcerà IV el Vell, de Bagà (vidu d'un altra senyora homónima). Esclaramonda d'Alió passà inicialment a senyorejar en terres dels Pinós al Solsonès, però ben segur que ella residiria a Solsona mateix ben a prop de la estimada imatge. No hauria pogut pas viure lluny de la seva estimada Mani, o sia, el símbol de l'Amor veritable. A ella tant li feia que la imatge fós venerat pels uns o pels altres! El sol surt tant pels bons com pels dolents, devia pensar Esclaramonda.
L'altra Esclarmonda la seva tieta, la Gran, l'inoblidable i llegendària, la que per tothom i sempre serà mitificada, tradicionalment ha fet famosa la seva conversió final en una blanca coloma que alçà el vol des de Montsegur just al darrer moment abans de retres aquella fortalesa. Malgrat que la imatge de la nostra Patrona tingui una coloma gràficament perfilada al mig del front (el nas li fa de cua), a Dona Esclararmonda de Foix encara li escauria millor el símbol de l'abella (que també ho fou del sacerdots de l'antic Egipte), perquè treballa en fer la mel sense importar-li qui se la menjarà. Ara bé, cal creure que la imatge de l'abella per Esclaramonda encara era més simbólica, atès que a ella li parlava de la bona organització, de la sabiduria, d'espiritualitat, i fins i tot d'immortalitat.).
A CONTINUACION SE RELACIONAN MIS © REGISTROS DE PROPIEDAD
INTELECTUAL
Ramon Ramonet Riu own research << Prev< | Hub | Sites | Join | Rate | Next >> 
